diumenge, 2 de juliol de 2017

Dia de l'espígol


Com que avui és el dia de l’espígol, segons el calendari republicà, recordo aquest vestit d’espígol newyorker que em vaig posar el mes de maig de l’any 2015.

diumenge, 25 de juny de 2017

Sobre els noms de la fruita

No és la primera vegada que en aquest bloc de notes es parla dels noms de les coses. Quan era petita, l’autora d’aquest blog no es cansava de preguntar a la seva mare el perquè del nom de les coses. Per què del sol se’n diu sol? Per què de la cadira se’n diu cadira? I així a totes hores. Vet aquí que, a més, a l’autora d’aquest blog li agraden les llistes.

Avui, la llista és de noms de fruits relacionats amb parts d’un cos animal, racional o no. Tot això ha vingut perquè he recordat les cireres de cor de colom que ens portava, anys i anys enrere, en Berto de les cireres. Els set fruits que segueixen poden dir-se amb noms específics, segons la seva estructura i la seva forma. Així és que aquí teniu la llista fruitera perquè se us faci la boca aigua! 
Albercoc de galta, i també de la galta roja. Albercoc de l’ull gran.

Cirera de cor de cabrit, i també de cor de colom. Cirera de cul de madrina. 
Meló de carn. Meló de la mala cara. 
Figa de cameta. Figa de coll de dama, i també de coll de beata o de coll de frare. Figa cul de ruc. Figa de geniva de mort. Figa del peçonet. Figa de pit de reina. Figa sang de rossí. Figa d’ull de perdiu, i també de bec de perdiu. 
Pera cuixeta, i també de cuixa, o de cuixa de dona, o de cuixa de monja. Pera de la cama curta. Pera del collet.

Poma de cabell d’àngel. Poma de carall daurat. Poma de cul de matxo. Poma de morro de llebre, i també de morró de vedell. Poma de sang de bou, i també de sang de llebre. 
Raïm de cor d’àngel. Raïm d’esperó de gall. Raïm de mamella de vaca. Raïm ull de llebre. 
He il·lustrat aquest tresor de la llengua amb el quadre La table garnie, que Henri Fantin-Latour va pintar l’any 1866 i que es conserva a Lisboa.

divendres, 12 de maig de 2017

Escriure i viure: Narcís-Jordi Aragó


Al programa “La Ciutat dels llibres” de Televisió de Girona, parlo amb Jordi Grau del llibre de Narcís-Jordi Aragó, Escriure i viure. 20 anys de columnes (1993-2013), que he prologat.  
Aragó ha estat un excel·lent columnista. Perquè va ser un observador finíssim de la realitat, des de la galeria de casa seva, privilegiada talaia gironina, perquè va reflexionar i va incitar el lector a reflexionar sobre el dia a dia, amb esperit crític, i perquè va saber traslladar per escrit aquesta realitat amb un gran domini de la paraula. Les columnes de l’Aragó reflecteixen la seva manera de veure el món, expressada de forma concisa, estricta, amb la restricció de l’espai que el gènere li imposava. Les columnes són peces breus, d’unes dimensions determinades que, com explica el mateix Aragó al text inicial, condicionen l’autor a l’hora d’escriure-les. La concisió és la característica que necessàriament cal prioritzar. Les seves columnes són un model de periodisme.   

dilluns, 1 de maig de 2017

Per molts anys, Borja!

Primer de maig feliç. Per molts anys, Borja! Incipe, parve puer...

diumenge, 2 d’abril de 2017

Renéixer un any més

Aquesta senyoreta tan concentrada en la lectura, amb barret de sol i vestit de llunes, tenia 17 mesos quan la seva mare li va fer aquesta fotografia, al jardí de la infantesa. 

De fet, l’Angelina volia retratar la Mariàngela asseguda al seu sillonet de vímet, ben posat sota del perer, al costat dels rosers Rosalinda i davant de l’arbust de xeringuilla que creixia arran de paret. 

Però la Mariàngela tenia feina, ara llegir un llibre, ara ajupir-se a collir cucs, ara trencar fulles de xeringuilla per jugar a carnisseries, ara traslladar el sillonet. Així és que la sèrie de fotografies d’aquell dia és com la seqüència d’un film. 

Torna a arribar el 3 d’abril i la Mariàngela fa anys. La paret del jardí és la mateixa. El perer i la xeringuilla van acabar el seu camí. Sobreviu encara un roser de la Rosalinda. I la meva mare viu en mi. 

Gràcies per la vostra companyia, amics!

dimecres, 25 de gener de 2017

Ella Maillart i Annemarie Schwarzenbach, un epistolari

Estimades Emma i Montse,

Us escric aquesta carta, impregnada encara de l’esperit de les vostres del Camí d’anada i tornada, que vaig llegir d’una tirada, ahir al vespre, sense poder deixar el llibre.

Us felicito molt. I us envejo també molt. Per haver estat capaces de convertir en matèria literària, de la bona, aquest vostre enamorament per dues escriptores, de les quals jo també em vaig enamorar, fa anys. Que dues dones catalanes facin ficció sobre aquestes dues dones suïsses ja és important i que ho feu tan bé, encara ho és més.

La intensitat de la vida d’Annemarie Schwarzenbach i d’Ella Maillart hi és ben explícita en les cartes que heu escrit, posant-vos a la seva pell. La sensibilitat que es respira en l’obra de l’Annemarie i de l’Ella hi és ben present en les cartes que heu imaginat. La delicadesa amb la qual heu tractat les seves vides i la seva obra només pot provenir de la vostra admiració i respecte per aquelles dues dones, enlluernadores. Tan ben documentat i tan ben escrit. I l’elecció de la forma epistolar, quin encert! 

Ens ajuda a conèixer-nos una mica més aquest vostre quàdruple camí d’anada i tornada, les nostres pors i els nostres desitjos, els nostres cels i els nostres inferns. Ens ajuda a conèixer-nos endins, ben endins de les nostres ànimes.

Em quedo amb aquesta frase d’una carta d’Ella: “El món no és altra cosa que les aigües quietes d’un llac que reflecteix el cel de la nostra ànima.” Perquè és la imatge del llac de Sils-Maria, que presideix aquest meu bloc de notes digital des dels seus inicis, el 30 de gener de l’any 2009.

Vostra,
Mariàngela

A la fotografia que il·lustra aquesta carta estic asseguda davant de la casa d’Annemarie Schwarzenbach, a Sils-Maria, el dia 6 d’agost de l’any 2008. 

Montse Barderi i Emma Vilarasau, Camí d’anada i tornada, Columna, Barcelona 2017.

dijous, 19 de gener de 2017

Bertrana, la Polinèsia, la Rai i jo

Hi vaig fer els meus 55 anys a Tahití. Els colors intensos del mar i Moorea al fons. Màniga llarga perquè el sol ja m’havia cremat la pell. 

Tot plegat per deixar-vos l’enllaç al reportatge sobre Aurora Bertrana, de la Rai, en el qual em van entrevistar.

divendres, 23 de desembre de 2016

Bones festes, amics!

“Resta tranquil, si de sobte
l’Àngel a la teva taula decideix anar.”

Amb aquests dos versos d’un dels Poemes francesos de Rilke, que vaig traduir i publicar l’any 2011, i amb aquest Esbós amb dibuix de fantasia de Ramon Casas, conservat a la Fundació Rocamora, que m’acompanya aquests dies, us desitjo unes dolces festes i un 2017 ben propici.

dimecres, 21 de desembre de 2016

L'any que acabem

No seria justa si no ressenyés en aquest bloc de notes digital un dels esdeveniments més destacats que ha arribat a la meva vida aquest any que s’acaba: el Govern de la Generalitat em va concedir la Creu de Sant Jordi, el passat mes d’abril. Un honor i una joia. 

Ara que fem una mica de balanç, perquè endrecem l’agenda vella i encetem l’agenda nova, m’acabo d’adonar que no ho havia deixat escrit aquí. Quedi fet i il·lustrat amb el moment precís que el president de la Generalitat em posava la medalla i amb l’entrevista que em va fer La Xarxa, just després de l’acte al Palau de la Generalitat.

Gràcies de cor a tots aquells que em vau fer arribar missatges de felicitació i d’amistat.

dilluns, 21 de novembre de 2016

Prudenci Bertrana, 75 anys de la mort, avui

Avui fa 75 anys que Prudenci Bertrana va morir a Barcelona, el 21 de novembre de 1941. Així és com Aurora Bertrana recorda la mort del pare, a la seva obra Memòries. Del 1935 al retorn a Catalunya. Ho escriu en el capítol “Quatre cafès”, tots de Ginebra, el primer dels quals és el Cafè de la Brosse. Diu així:

“A La Brosse, hi vaig viure un fet realment excepcional absolutament inexplicable, almenys per a mi, del qual el personatge principal és un gos. No recordo el seu nom, però a ell no perilla pas que l’oblidi. No era cap exemplar fora de sèrie, ni un gos de circ amb més o menys qualitats espectaculars. Era la joguina i, un poc, la mascota de La Brosse. Tothom el consentia, l’afalagava, el malcriava... Els terrossos de sucre, malgrat l’estricte i rigorós racionament nacional, endolcien sovint el paladar del gos.

L’estrany episodi del gos té una íntima relació amb la mort del pare, esdevinguda a mig novembre de l’any 41 a Barcelona.

Vaig rebre la nova del seu traspàs per un retall del setmanari Destino, que en publicava també una fotografia juntament amb un breu extracte biogràfic. D’aquesta mort, com és natural, no en vaig parlar amb cap company de La Brosse. Cap d’ells no em semblava digne de compartir amb mi la dolorosa notícia. L’amor, l’admiració i el respecte que Prudenci Bertrana, home i escriptor, m’inspiraven, no em permetien comentar-la amb ningú. Per això cap company de tertúlia no em va estrènyer la mà amb més o menys simpatia. Només el gos-mascota se’m va atansar. No ho havia fet mai fins aleshores. Va estintolar el cap a la meva falda, l’hi va deixar una bona estona amb inequívoca mostra de simpatia. Ell, el gos, no cap altre client de La Brosse, va intuir, o potser sentir en una mena de telepatia que jo no oblidaré mai, que jo passava un gran trasbals i que ell, el gos, per hom no sap quins viaranys telepàtics, compartia amb mi.”

Un autorretrat de Prudenci Bertrana, conservat al Museu d’Art de Girona, il·lustra aquest text.

dilluns, 5 de setembre de 2016

Recordant Modest Prats a Ais de Provença

Avui en Modest Prats hauria fet 80 anys. L’hauria trucat, com cada 5 de setembre, per desitjar-li per molts anys. I potser hauríem recordat, enriolats, aquella vegada que ens vam trobar a Ais de Provença. Sortíem del Musée Granet i passàvem per la Rue d’Italie, potser per anar a menjar a Les deux garçons. De sobte, m’arriba una veu greu i una riallada forta. “Sembla que sento en Modest”, que dic. Em giro i, a uns quants metres, allà el teníem, assegut en un cafè, fent petar la xerrada amb els amics que l’acompanyaven en aquella excursió de setembre. 

Dissabte passat vaig fer memòria de l’anècdota, mentre passejàvem per la Rue d’Italie, camí del Musée Granet. A més de les col·leccions del museu, vam poder gaudir de l’exposició temporal Camoin dans sa lumière, un esclat de color i de llum. I vaig poder fotografiar aquest quadre, petit i deliciós, Lola sur le balcon, que il·lustra el post. Charles Camoin, acabat de casar, va pintar la seva esposa a la terrasseta de lhabitació de l’Hotel Bellevue de Toulon, l’any 1920. El quadre pertany a una col·lecció particular. 

Les vistes des d’una finestra o des d’un balcó, amb el mar de fons, són un dels meus temes fotogràfics o pictòrics preferits. Eixamplen l’ànima. Com Modest Prats.

diumenge, 4 de setembre de 2016

El català i el castellà al segle XVI

Com explicava en el post anterior, Dionís Jeroni Jorba va escriure la seva obra quasi cent anys després que Jeroni Pau. Era una altra època i les coses havien canviat. A l’epístola preliminar dirigida als Consellers de Barcelona, l’autor exposa las raons de l’ús de la llengua castellana: 

“Aunque, muy illustres Señores, esta obrezilla, haya sido traduzida en lengua estraña, empero se compuso en nuestra lengua Cathalana, y después la puse en Latín, y últimamente ha sido puesta y traduzida por Miguel de Rosers cauallero vezino desta Ciudad en Romance Castellano, y certifico a V. Magnificiencias que no lo ha hecho por menosprecio de nuestro lenguaje, en el qual algunos excelentes varones, y entre ellos aquel grande Ausias Marco, (aunque en verso) exercitó su delicado ingenio, sino por el entrañable desseo que yo tengo de que las cosas desta Illustríssima y generosíssima Ciudad, assí como son muy heroicas, y notables sean también muy sabidas, de suerte que he rogado al dicho mi amigo fuesse seruido de sacarla a luz en lengua Castellana, por los mesmos Españoles, Italianos y Franceses, y por otras naciones Orientales y Occidentales tan recibida: porque quitada la latina ninguna es mas entendida que la Castellana.” 

Quantes vegades hem escoltat aquesta excusa! Els temps havien canviat també per a la llengua. De la concisió, precisió i elegància del llatí de Pau hem passat a la verbositat i imprecisió del castellà del traductor de Jorba.

Pau i Jorba, dos autors i dues èpoques. Pau és l’autor innovador, el primer que descriu la ciutat, històricament, físicament. La seva Barcino serà utilitzada com a model per tots aquells que vindran després. Jorba aprofita la feina de Pau. La tasca de desbrossar el camí ja l’havia dut a terme Jeroni Pau a les darreries del segle XV.

Vaig fotografiar el Palau Requesens el mes de juny de l’any 2013.

dilluns, 29 d’agost de 2016

La primera història de la ciutat de Barcelona

Quan el dia 22 d’agost de l’any 1491 es publicava a Barcelona a les premses de Pere Miquel l’obra de Jeroni Pau, Barcino, intitulada també Libellus inscriptus Barcinona ad Paulum Pompilium, es produïa un fet històric, ja que l’obra suposava la primera història de la ciutat de Barcelona, i abastava des de la fundació de la ciutat fins a la contemporaneïtat de l’autor. Fa just 525 anys.

Quasi un segle després, l’any 1589, també a Barcelona però a les premses d’Hubert Gotard, Dionís Jeroni Jorba publicava la seva Descripción de las excelencias de la muy insigne ciudad de Barcelona, que havia redactat primerament en català i posteriorment havia traduït al llatí. Aquestes són les dues primeres històries de la ciutat de Barcelona, obres dels primers historiadors de la ciutat de Barcelona. És clar que Barcelona apareix a les cròniques i històries de Catalunya al llarg dels segles, però Barcelona com a matèria d’estudi o com a objecte literari és utilitzada per primera vegada per Jeroni Pau i després per Dionís Jeroni Jorba. 

Jeroni Pau va escriure la seva obra sobre Barcelona en llatí, com era preceptiu que fes un humanista del segle XV, i la va dedicar al seu amic l’humanista romà Paolo Pompilio que li havia demanat per carta que li expliqués per escrit, segons diu a l’inici, “tot allò que he llegit en els autors antics i fidedignes sobre la meva ciutat, la seva terra i importància, els seus habitants i situació, i sobre les seves gestes excel·lents i exemplars, afegint-hi succintament la seva història fins als nostres dies.” Això és el que es va proposar i va dur a terme Jeroni Pau, com un deure i un deute que tenia envers el seu amic romà i la seva ciutat natal. 

Barcelona va ser descrita i lloada per Jeroni Pau, seguint el model de les obres que s’havien escrit sobre Florència o Roma. La lloa de Pau, ella sola, va fer la seva funció durant quasi un segle. Però els temps canvien i les ciutats també. Per això cent anys més tard calia actualitzar la lloa de Barcelona. Ho va fer Jorba, seguint el model i la petjada de Pau, com era de justícia. En el proper post veurem perquè l’obra es va publicar en castellà.

Vaig fotografiar el Saló del Tinell el mes de juny de l’any 2013.

Jeroni Pau, Obres, a cura de Mariàngela Vilallonga, Barcelona, Curial (Autors Catalans Antics, 2 i 3), 1986, 2 volums.

dissabte, 27 d’agost de 2016

Sopars i secrets que maten

A la literatura llatina antiga hi ha, com a mínim, dos sopars famosos, la cena Trimalchionis del Satiricó de Petroni, la cena Nasidieni de les Sàtires d’Horaci. Un i altre sopars són descrits amb gran precisió i detall. Un i altre sopars són representatius del luxe que gaudia una part privilegiada de la societat romana. Ens podem imaginar ambdós sopars quan contemplem els frescs de les vil·les pompeianes amb menges exquisides, vaixelles precioses: aquelles copes de vidre representades al fresc de la casa dels amants, aquella fruitera de vidre amb magranes. 

Al sopar de Nasidiè, cau un dosser del sostre sobre la taula del banquet i causa seriosos estropicis: moltes peces de la vaixella eren de vidre. Al sopar de Trimalció, el protagonista diu que prefereix els atuells de vidre als de bronze, perquè no fan olor, i que si no es trenquessin se’ls estimaria més que l’or, però reconeix que sempre són per terra, fets miques. Petroni aprofita aquest moment per explicar una anècdota, atribuïda a l’emperador Tiberi, sobre un artesà que va fer una tassa de vidre que no es trencava. Un cop l’artesà va haver demostrat la raresa de la seva invenció, l’emperador va preguntar-li si algú més coneixia el secret de fabricació d’aquells vidres. Davant la resposta negativa de l’artesà, el va fer matar: si s’hagués sabut, l’or hauria perdut tot el seu valor.

diumenge, 21 d’agost de 2016

La mà que fa la foto

Aquest matí, llegia un article d’un periodista que, aquest estiu, deu haver viscut un instant d’eternitat perquè s’ha empeltat de poeta. He pensat en els instants d’eternitat que es poden viure a la vida. Dolços instants feliços. També quan et fan una fotografia. L’àlbum de fotos de la vida no només reflecteix el pas del temps al rostre, sinó també l’instant d’eternitat que pots sentir en contemplar la mà que fa la foto. 

El fil del pensament s’ha posat a redactar aquest post, tot recordant aquell amic que diu que ja no n’escric tants. I ha furgat en la memòria per trobar una fotografia que l’il·lustri. És de fa ben pocs dies. El dijous 18 d’agost, camí de Vallter, ens va atrapar aquesta imatge a la vora de la carretera. La vaig voler fixar, per allò de captar la respiració del món. Sense adonar-me que fixava també la mà que fa la foto i el braç que condueix.

divendres, 5 d’agost de 2016

La memòria dels jardins

Dia d’estiu xardorós. Fas feina, però com si no avancessis. Et distreus amb una mosca, amb una formiga, amb un cop de vent, amb un cel diferent del que esperaries. Senzillament, et distreus. Entens el moviment lent de la gent dels tròpics. 

Aquesta tarda, estava llegint un llistat de títols de traductors i traduccions per a una feina que ja hauria d’haver lliurat. I em trobo amb Els jardins de la memòria de Michel Quint, traduït al català per Mercè Ubach, l’any 2002. 

Em ve al pensament immediatament Un jardin pour mémoire de Jacques Lacarrière una obra que tinc penjada al fons de la memòria fa un munt d’anys, des que la vaig comprar l’any 2000 a Perpinyà, segons que vaig escriure a la primera pàgina. 

L’original francès de Michel Quint porta el títol Effroyables jardins. No l’he llegit. Veig quin és l’argument a la xarxa. Encara hi trobo una novel·la de Lea Vélez, El jardín de la memoria i una obra d’Orhan Pamuk que en traducció portuguesa es titula Os jardins da memoria, (Kara Kitap, en turc, The black book, en anglès). 

Agafo Lacarrière de la lleixa. El llibre és ple de subratllats i de notes al marge, amb llapis, com acostumo a fer amb els llibres que llegeixo en segons quins estats d’ànim. Hi ha un foli manuscrit meu a dins. Es titula “Del cor, la memòria i els arbres”. Un altre dia potser faré un post amb el contingut del foli manuscrit. Ara només volia deixar constància d’aquestes connexions que es produeixen entre les coses, d’aquestes sincronicitats que es troben quan no es busquen. 

I d’aquest títol del primer capítol del jardí de Lacarrière, “Les saules ne sont pas les seuls à pleurer”. Com em va agradar la primera vegada que el vaig llegir!