diumenge, 31 de maig de 2009

Hortus conclusus


El jardí clos de la infantesa. Hi havia hagut un albercoquer de dolçor hiblaea, un cirerer de blancor virginal, un perer de tronc abraçadís, un desmai de berenades ombrejades, un llimoner de fràgil aparença, una olivera dels orígens, un xiprer metamòrfic i arrecerat. Hi havia hagut. 

L'avet roman, i el llorer, i el pou. Senyoreja ara una magnòlia de copa rodona, una palmera massa esvelta, un prunus d'ombra benefactora. Els arbres d'avui, però, no poden esborrar els arbres del record.

dimecres, 27 de maig de 2009

Riverside Drive (III)

Cinquena estampa.


L’autobús número 5 puja Riverside Drive entre el parc i la línia camaleònica d’edificis. Oms  esvelts i esponerosos, parterres florits barrejats amb la pedra negra i llisa de la roca de Manhattan, a una banda. Cases amb jardinet i grans edificis a l’altra banda del carrer sensualment ondulat. I el Hudson, de veu ronca per l’autopista que el voreja i les sirenes dels vaixells que el solquen, sempre al fons. Deliciós el relat del viatge en el bus d’André Aciman a The New York Times.

Sisena estampa.


Salinger i la seva família Glass van ser estadants, de debò i de ficció, d’un dels edificis de rajol vermellós de Riverside Drive. M’he creuat sovint pel bloc de Broadway, entre la 109 i la 110, amb una dona, ara ajudada d’un carretó per caminar, que devia haver tingut les cames tan boniques com les de la Bessie Glass.  


dilluns, 25 de maig de 2009

Dolors Condom

Aquest vespre la professora Dolors Condom ha rebut el premi individual “Mestres 68” per la seva llarga i fecunda dedicació a la docència del llatí. El 20 d’abril d’enguany l’Ajuntament de Girona també la va honorar amb la distinció “Athenea persones”.

Els que hem estat alumnes i deixebles seus podem assegurar que Dolors Condom ha practicat al llarg de tota la seva vida aquell consell que Horaci volia per als poetes “omne tulit punctum qui miscuit utile dulci,/ lectorem delectando pariterque monendo”, o el que és el mateix, “tots els vots se n’enduu el qui acobla profit i dolcesa, / delectant el lector, i ensems advertint-lo i guiant-lo”. 

Dolors Condom, tota una vida dedicada a la docència dels clàssics i dels valors dels clàssics, des de les aules i a través de les seves obres, amb dolcesa i mesura, lucidesa i tenacitat. 

Gràcies pel seu mestratge i per la seva amistat enriquidora. Que per molts anys nosaltres en puguem continuar gaudint i Dolors Condom pugui rebre guardons tan merescuts.

diumenge, 24 de maig de 2009

Ruta del Ter

Demà es presenta en societat la “Ruta del Ter”, un recorregut pel curs del riu Ter que es pot seguir a peu o en bicicleta, des del seu naixement als Pirineus fins a la seva mort a la Mediterrània, creada pel Consorci Alba-Ter. De les quatre rutes temàtiques que la formen, la Càtedra M. Àngels Anglada de la UdG s’ha ocupat de crear la ruta literària. Escriptors com Pla, Verdaguer, Comadira, Maragall, Bertrana, Martí i Pol, i tants d’altres, s’han deixat seduir i acompanyar pel Ter en algun moment de la seva vida.

Així, del Ter n’han dit que era lliure, coratjós, saltaire, mansuet, enemic, marginal, feudal, ben català, treballador, suau, ple de bondat, lluent, dolç, cansat, contaminat, morós, rendit, benèfic, ni ràpid, ni assossegat, suat, oliós, llimós, brut, de debò. I ha estat rica penyora, frontera humida, esfilagarsa escòria, febrós lleó, espill, brau fill de les tempestats, de correntia endolcida i calmosa, de calma felina, resplendor de mirall, del cor meravella.

El lliscar del riu, fugisser com la vida...

dissabte, 23 de maig de 2009

Gavarres

Costum gironina la de pujar als Àngels. Prudenci Bertrana hi portava la seva filla l’escriptora Aurora Bertrana. Era el primer decenni del segle XX. Ella volia veure el mar, el pare la portava a la muntanya i li deia que, des d’allà, el veuria. “On és el mar, pare?”, que li pregunta ella, quan arriben al cim. El mar era només una cinta blavissa a l’horitzó, massa lluny, decebedor. Aurora Bertrana va viure tres anys a la Polinèsia francesa envoltada de mar, clapejat d’illes.

Una seixantena d’anys més tard, un metge recomana a Mercè Rodoreda que vagi a la muntanya per curar la seva anèmia, -dues guerres, un exili, Barcelona, París, Ginebra, Viena. “On és la muntanya?”, es pregunta ella. Mercè Rodoreda va viure els darrers onze anys de la seva vida a Romanyà de la Selva, la muntanya màgica de les Gavarres. Fa vint-i-sis anys que hi reposa, vora el dolmen, envoltada del seu arbre, l’alzina sagrada.


divendres, 22 de maig de 2009

Riverside Drive (II)

Tercera estampa.

Em vaig comprar les novel·les de Paul Auster, les de la trilogia de New York, que ara no sé trobar enmig d’aquest apilonament librari que m’envolta. És igual. El Daniel Quinn de l’Auster vivia en algun lloc de Riverside Drive, com el mateix Auster. Però no em sentia dins d’una novel·la d’Auster, aquells primers temps de Riverside Drive. No. 

Quarta estampa.

Era com ser dins de les pel·lícules de Woody Allen en aquell edifici dels anys vint amb vistes al Hudson i a Riverside Park. Tot i que fins força més tard no vaig saber que Allen havia escrit una comèdia estrenada a Off-Broadway l’any 2003, la primera peça teatral que dirigia, que portava el títol Riverside Drive. No calia saber-ho. Els tipus, els escenaris i les situacions que m’envoltaven tenien el segell Allen.


dimecres, 20 de maig de 2009

Final de curs

Ens quedem amb el Suetoni del “No dic, però dic”, i de Juli Cèsar que es pentina els cabells escadussers des de la coroneta i no es treu la corona de llorer ni per dormir, per amagar la calvície, que suportava tan malament. Ens quedem amb la imatge tristíssima d’aquella darrera nit i el record nostàlgic que s’apilona, dia rere dia, a l’ànima i a la ment d’Ovidi, assegut a la vora del Mar Negre, a la Tomi de l’exili. Ens quedem amb l’embarbussament i l’encegament i els milers de petons de Catul i el seu “odi et amo” escruixidor. Ens quedem amb Títir, ajagut a l’ombra esponerosa d’un faig, i amb la mare que somriu al nounat, portador de l’edat daurada, mentre Melibeu reposa a la cabana de l’amic i les ombres cauen més allargassades des de les muntanyes blavisses virgilianes.

Ens quedem en la primavera d’Horaci i de Venus que mena les danses de les Nimfes i de les tres germanes bessones, tot i el temps que llisca, com l’aigua del riu, tot i els xiprers que ja no són només aquells arbres esvelts del claustre de la facultat, i collirem les flors massa breus del roser agradable, però sempre triarem la galta rosada de l’infant adormit.

Les declinacions i els dàctils, les metonímies i els quiasmes els deixem per a l’examen. Ens deixem acompanyar pels clàssics amics, a final de curs. Perquè entre els clàssics i ara, la vida.

dilluns, 18 de maig de 2009

Riverside Drive (I)

La primera vegada que hi vaig entrar no em podia moure de les dues grans finestres sobre el parc, sobre el riu. No em podia creure aquell paisatge. Tenia un riu als peus, gran com un mar. A l’altra riba edificis alts i casetes, i verdor, d’un verd d’estampa britànica, que havia dit García Lorca, quan s’hi passejava. Més tard vaig aprendre que Riverside Drive era un enfilall d’estampes literàries.

Primera estampa. 

Hannah Arendt havia viscut al número 370, al pis dotzè. Hi havia arribat fugint del terror de la segona de les guerres de l’Europa del segle XX. Amb Heinrich Blöcher, en aquell apartament, hi havia trobat refugi, arrels, tot el que havia deixat enrere i havia perdut. I havia escrit cartes i més cartes, des d'aquell apartament banyat pel Hudson.

Segona estampa. 

Hannah Arendt hi va trobar compatriotes a Riverside Drive: Uwe Johnson, que vivia a uns pocs blocs de distància. S’escrivien. De literatura, de melangia, de les ciutats perdudes i de les ciutats mai trobades, com les de la frase de Proust, perquè el vertader lloc de la nostàlgia no és ni el país perdut ni el país que mai no es tindrà del tot: és el text que haurà d’explicar aquesta pèrdua.

dissabte, 16 de maig de 2009

L'ànima forta

Amb aquest títol que sembla sortit de l'oda II, 10 d'Horaci, ha aparegut la primera ressenya de la versió francesa de la novel·la de Maria Àngels Anglada, Le violon d'Auschwitz, que el 3 de juny serà a les llibreries de França, sota el segell Stock. Podeu llegir la ressenya en aquest enllaç de la Càtedra M. Àngels Anglada de la Universitat de Girona. 
Potser serà la crítica francesa la que donarà l'empenta que li ha faltat a la novel·la per part d'un sector de la crítica catalana. Com a exemple, aquest paràgraf, que tradueixo del francès: "Amb una gran economia de mitjans, Maria Àngels Anglada oposa el duo dels botxins (el comandant i el metge) al del violinista i del lutier. Ofereix una obra més complexa del que sembla, rigorosament composta -com cal, en tractar-se de música."
En el document promocional de la novel·la s'inclou el quart capítol. 

dijous, 14 de maig de 2009

L’oda II, 10 d’Horaci

Desenes de vegades l’he explicada a classe, i cada vegada, encara ara, em trasbalsa i torno a pensar que Horaci és un intèrpret dels déus. Em meravella la seva estructura i els mots ben escollits, em corprèn i em vivifica el que m’explica aquesta oda.
Rectius vives, Licini, neque altum
semper urgendo neque, dum procellas
cautus horrescis, nimium premendo
litus iniquum.
La metàfora nàutica tot just anunciada en la primera estrofa amb aquesta “alta mar” del final del primer vers i aquesta “costa injusta” del quart vers, equidistants del “rectius” de l’inici, perquè és el terme mig més daurat que l’or, que apareixerà a la segona estrofa. Els extrems per excés i per defecte, les passions fora de mida o les inaccions ermes, defugibles per no deixar de gaudir de la vida.
Auream quisquis mediocritatem
diligit, tutus caret obsoleti
sordibus tecti, caret invidenda
sobrius aula.
Aquell que tria el mig daurat, protegit i segur, no haurà de viure sota un sostre enrunat ni tampoc, sòbria com serà la seva vida, no haurà de patir les enveges per un palau fastuós. Amunt i avall, avall i amunt ens porten les circumstàncies de la vida, naveguem dins closques de nou pels seus mars procel·losos.

Saepius ventis agitatur ingens
pinus et celsae graviore casu
decidunt turres feriuntque summos
fulgura montis.
I és clar que el pi més alt és més batut pels vents i les torres més elevades cauen amb una caiguda més feixuga i els llamps fereixen els cimals de les muntanyes. Recordo un llamp un mes d’agost a Romanyà. Si la ment no hagués estat orba, que diria Melibeu, ja m’hauria adonat del que predeia aquell llamp.
Sperat infestis, metuit secundis
alteram sortem bene praeparatum
pectus. Informes hiemes reducit
Iuppiter, idem...
L’esperança i la por, que mai no ens deixen, i que el cor ben preparat sap situar al bon moment. Perquè Júpiter els porta i se’ls emporta els hiverns terribles, i la primavera torna, sempre, com el cel blau, tossut, després de les nuvolades.
summovet. Non, si male nunc, et olim
sic erit: quondam cithara tacentem
suscitat Musam neque semper arcum
tendit Apollo.
No sempre dura el mal, a vegades Apol·lo fa servir la seva lira, tanmateix també tesa el seu arc. Creació i destrucció: mans humanes capaces d’imaginar la bellesa de l’Afrodita de Rodes, “petita flor de marbre”, mans humanes capaces d’empènyer innocents “al forn encès a Auschwitz”.
Rebus angustis animosus atque
fortis appare; sapienter idem
contrahes vento nimium secundo
turgida vela.
Veles al vent i el sisè sentit a la barca, que no ens enganyin els vents massa favorables, que no ens paralitzi la por.


Ahir la vaig tornar a reviure i avui continuo pensant que Horaci la va fer per a mi l’oda II, 10, encara que no em digui Licini.

dimecres, 6 de maig de 2009

Els dos amors d'Edward Gibbon

A Lausanne va anar a raure el savi anglès Edward Gibbon. El seu pare, esverat perquè el jove Gibbon s’havia convertit al catolicisme a Oxford, el va enviar a Lausanne a casa d’un pastor calvinista per tal que el retornés al que creia el ver camí. I ho va aconseguir. Pavillard va donar la comunió a Gibbon mig any després de rebre’l a casa seva. També li va ensenyar grec. I Gibbon es va fer amic de Voltaire a Suïssa, perquè tot això passava a la segona meitat del segle XVIII. I es va enamorar de qui diuen que va ser el primer i gran amor de la seva vida. Ella, Suzanne Curchod, era filla precisament d’un pastor calvinista. I vivia a prop de Lausanne. Al cap de cinc anys, Gibbon retornà al seu país amb un gran projecte: demanar al seu pare que el deixés casar amb la bella Suzanne. Ah, si el pare hagués dit que sí! Però el pare Gibbon li ho va prohibir amb la duresa que només els pares poden exercir en aquest cas sobre els fills massa obedients. I Gibbon va obeir. Amb la seva decepció (i la seva abúlia o manca de caràcter) tot seguit va dedicar el seu temps a escriure no pas vertadera literatura, sinó un assaig sobre l’estudi de la literatura, que ja indicava que aquell noiet anglès podia produir grans coses. La més gran va ser producte del segon gran amor de la seva vida: Roma, és a dir la famosa Història de la decadència i caiguda de l’Imperi Romà. No va pas ser, com alguns creien, per la glòria del poble romà que Gibbon no es va casar amb la bella Suzanne. No, no. Però encara sort. La bella Suzanne va aconseguir d’arribar a París i allà va conèixer el seu marit, aquell ginebrí Jacques Necker que va comprar el castell de Coppet. Perquè la bella Suzanne va ser la mare de l'escriptora Madame de Staël.

Gibbon va visitar els Necker a París, passats els anys. El convidaven a sopar, explicava per carta al seu amic lord Sheffield, i havent sopat ell, el poderós ministre, se n’anava a dormir i deixava sols els antics amants. Se’n queixava Gibbon amb aquests mots: “Quina seguretat tan impertinent de concedir a un antic enamorat una importància tan enormement ínfima!” Gibbon va haver de tornar a Lausanne per acabar el gran projecte de la seva vida. Es va sentir buit, quan ho va aconseguir, “La nit del 27 de juny de 1787, entre les onze i les dotze, vaig escriure les darreres línies de la darrera pàgina en un cenador del meu jardí. Després de dipositar la ploma, vaig fer uns quants volts per un berceau, nom que rep el camí cobert d’acàcies, que domina les vistes sobre el camp, el llac i les muntanyes. L’aire era tebi; el cel serè; l’argentada esfera de la lluna es reflectia en les aigües i la natura estava en silenci. No amagaré les meves primeres emocions d’alegria en recuperar la llibertat i, potser, assolir la fama. Però el meu orgull ben aviat es va veure humiliat i una sòbria melangia es va estendre pel meu esperit al mateix temps que la idea que acabava d’acomiadar-me per sempre d’un vell i agradable company i que, qualsevol que fóra el futur de la meva Història, l’existència de l’historiador ha de ser breu i precària.” Aquesta primavera fa 272 anys que Gibbon va néixer.


dimarts, 5 de maig de 2009

L'illa de davant

En tinc unes quantes de fixades a la memòria d’illes de davant. L’illa d’Ellis a la badia de Nova York des del restaurant xinès del sud de Manhattan, l’illa de Moorea a la Polinèsia francesa des del passeig de Papeete, l’illa de Formentera des del port d'Eivissa, les illes que clapegen l’Egeu des del Cap Súnion a la punta més meridional de l’Àtica, la petita Isola des de la platgeta del llac de Sils a l’Engadina...


He gaudit de la contemplació del sol que es ponia rere algunes d’aquestes illes, postes de sol tan o més carminades que les de Romanyà. Contemplar l’illa de davant és contemplar un paradís desconegut des del paradís retrobat, recordar l’illa de davant és retornar al paradís perdut. Amb les parpelles ben closes, volem creure que tornarà.

diumenge, 3 de maig de 2009

Alma Venus

Mare dels Enèades, goig dels homes i dels déus, Venus nodridora, que sota les esteles errívoles del cel pobles d'éssers el mar portador de naus i la terra fructífera! Per tu tota mena d'animals és concebuda i veu la llum del sol en sortir de les tenebres; per tu, oh deessa, per tu, i, a la teva arribada, fugen els vents; per tu els núvols del cel, per tu la terra industriosa dóna flors suaus; per tu somriuen les aigües del mar i el cel asserenat amb llum escampada. Tot seguit es manifesta l'aspecte primaveral del dia i oberta es redreça l'aura fecundant del favoni. En primer lloc, oh deessa, et presagien, a tu i la teva arribada, les aus de l'aire ferides al cor per la teva força. Després les feres, ramats que saltironen per les pastures ufanoses i que travessen nedant els ràpids rius: així, captius de la teva gentilesa, són desitjosos de seguir-te onsevulla que vagis a portar-los. Finalment, per les mars i les muntanyes i els rius engolidors, pels estatges plens de fulles de les aus i pels camps verdejants, inspirant a tots els pits l'amor suau, fas que amorosos propaguin llur espècie en els segles.
Lucreci, De rerum natura, trad. de Joaquim Balcells, Fundació Bernat Metge, Barcelona 1923.