dimarts, 27 d’octubre de 2009

Herbes e vents











Herbari aeri gironí.
Vents petrificats guardamarencs.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

Història d’una casa

Planxava. Potser sí que relaxa planxar. Si més no permet pensar. I si la peça que allises sota el ferro roent ve del passat, els pensaments s’envolen sense aturador vers regions llunyanes, vers temps reculats, de la pròpia vida. La peça venia de la casa de Romanyà. Arribar-hi a Romanyà no costa gaire, ni amb la imaginació, ni de debò. A vegades, però, 30 quilòmetres són més llargs que travessar tot un oceà.


Fa vint-i-cinc anys que el meu marit i jo vam comprar la casa de Romanyà. Però la casa tenia vida, abans que la compréssim, dotze anys de vida. No sé quina fotografia triar per il·lustrar aquest primer post sobre la història d’El Senyal Vell. Als àlbums familiars n’hi ha centenars, milers i tot, diria. N’agafaré una de les que ja hem fet servir alguna vegada. Vés a saber si continuaré aquesta història de la casa, en posts. Generalment no planxo.


divendres, 23 d’octubre de 2009

Gats de Guardamar

El gat a l’ombra de l’olivera era català.


El gat de la finestra devia ser sord.

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Immortalitat

La van predir els poetes llatins per a la seva obra. Horaci, més prudent, utilitzà la lítote i Ovidi, desinhibit (no li havia arribat encara la ira del cèsar), ho declarà obertament.


Horaci, Odes, III, 30, 6-7

Non omnis moriar, multaque pars mei

vitabit Libitinam.

No moriré tot jo i molta part de mi evitarà Libitina (la deessa dels funerals).


Ovidi, Amors, I, 15, 41-42

ergo etiam cum me supremus adederit ignis,

vivam, parsque mei multa superstes erit.

Així també, quan el darrer foc m’haurà devorat, viuré i molta part de mi perdurarà.


Viure, o no morir, perdurar, a través de la literatura.

dijous, 15 d’octubre de 2009

Gat i gos











Vet aquí un gat, vet aquí un gos,

i aquest post ja s’ha fos.
















P.S. El gat dormia a Moorea, el gos escoltava música a Central Park.

dimecres, 14 d’octubre de 2009

Virgili al Portal de l'Àngel

L’antic Can Jorba, ara El Corte Inglés, al Portal de l’Àngel de Barcelona, exhibeix encara aquesta virgiliana inscripció, “Labor omnia vincit”, que prové de les Geòrgiques, I, 145: “Labor omnia vicit / improbus”. I que Virgili va reutilitzar de la seva obra anterior, les Bucòliques, X, 69, on afirmava, aquesta vegada en present, “Omnia vincit amor et nos cedamus amori”. Del “tot ho venç l’amor i nosaltres cedim davant l’amor”, al “tot ho va vèncer el treball dur”, hi ha un pas.


Sembla que als Jorba, comerciants i industrials, els interessava el dur treball virgilià, que van escollir com a lema per als seus grans magatzems i que Lluís Faulí, autor del grup escultòric, va fer escortar amb les imatges de Mercuri, déu del comerç i missatger dels déus, i d’una dona que degué representar la indústria amb la roda dentada que agombola entre els seus braços. L’antena de televisió que corona el conjunt des del reflex del vidre, ve a reafirmar la frase virgiliana: el progrés humà, realitzat a partir del treball dur i constant, ha domat la natura, malgrat tot.


dilluns, 12 d’octubre de 2009

divendres, 9 d’octubre de 2009

Carles Riba a Micenes

Des que la casa de Schliemann a Micenes va ser transformada en un petit hotel-restaurant, l’any 1862, va ser el lloc triat per molts intel·lectuals i artistes, però també militars i presidents d’estats, que pelegrinaven a Micenes, a la cerca de les seves arrels. Porta l’emblemàtic nom de la que fou esposa de Menelau, Belle Hélène, germana de Clitemnestra i per tant cunyada d’Agamèmnon, causant de la guerra de Troia i de tots els mals que van caure damunt Micenes.


A la Belle Hélène hi ha un llibre de signatures que ja va iniciar el pare de l’actual propietari, el simpàtic Georgious. Amb aquest llibre es pot refer més d’un segle de la història de Micenes, aquella que explica el que ha representat per a la cultura occidental un nom tan lligat a Homer i als grans tràgics grecs. Georgious sap del tresor que té a casa seva i ha fet reproduccions fotogràfiques de moltes de les pàgines d’aquest llibre d’or, justament d'aquelles que contenen signatures i dedicatòries de noms destacats, i les té emmarcades i exposades a les parets del seu hotel. Des de Virginia Woolf a Lawrence Durrell, des de Goebbels a Rommel es poden veure les paraules d’elogi i d’emoció que l’estada a Micenes va suposar per a tots ells.


Hi ha també l’autògraf de Carles Riba de 1927, l’any del seu únic i intens viatge a Grècia. El té reproduït en un menjador interior, emmarcat en un quadre que el professor de la Universitat de Barcelona, Alexis Eudald Solà, li va portar l’any 1993, coincidint amb el centenari del naixement del poeta. En el quadre s’hi pot veure una fotografia de Carles Riba feta al Monestir de Montserrat el 1956, l’any de la Corona Poètica a la Verge de Montserrat, la inscripció Carles Riba i en grec Barcelona 1893-1959 poeta, traductor i hel·lenista català, a més de la fotografia de la dedicatòria amb la signatura de Riba a sota. Ens el va ensenyar orgullós. Em va donar records per a l’Eudald i l’encàrrec d’anunciar-li la seva propera visita a Barcelona. El dia que vaig donar-li els records va ser el darrer que vaig parlar amb l’Eudald. Els déus se’l van emportar massa aviat, com a molts herois grecs. D’això ja fa nou anys. I en fa cinquanta de la mort de Carles Riba.


divendres, 2 d’octubre de 2009

Ella tenia 17 anys

Ella tenia 17 anys, quan van iniciar-se els estudis universitaris a Girona. Era filla del millor sastre de la comarca i de la lectora més crítica. Acabava de fer el preuniversitari, després del batxillerat superior de lletres a l’Institut de Girona, -el Jaume Vicens Vives, és clar,- i magisteri als estius, a la Normal, on s’examinava per lliure. Volia fer la carrera de filosofia i lletres, però s’havia d’anar a Barcelona. Ai!


Un dia, a la sastreria Vilallonga de Llagostera, van rebre la convocatòria d’una reunió, prevista pel 19 d’agost, a l’Aula Magna de la Casa de Cultura per tractar de la possibilitat de començar estudis universitaris, justament de filosofia i lletres, a Girona. Ella hi va anar, esperançada, amb els seus pares. I tots tres van sortir ben desanimats en veure quantes veus s’oposaven a aquests estudis. No se sabien avenir que hi pogués haver tanta gent que volgués impedir que l’ensenyament universitari arribés a tothom.


Aquella gent no va guanyar. Així, el dos d’octubre de 1969, ella va poder començar la seva carrera desitjada. Va anar a fer la llicenciatura en filologia clàssica a la casa mare, la UAB. I va tornar a Girona. Al cap dels anys va llegir la tesi doctoral en aquella mateixa Aula Magna. I just ara fa 35 anys que s’entesta a transmetre la seva passió pel llatí, per la literatura, per la docència, als estudiants universitaris, de lletres, a Girona. Beata illa!