diumenge, 31 de gener de 2010

Dies

Hi ha dies i dies. Hi ha dies fàcils i dies difícils, dies que llisquen i dies que fan pujada. Vet aquí com, amb els uns i amb els altres, anem construint una vida.


Era a punt d'aterrar a Ginebra, quan vaig fer aquesta fotografia, des de l'avió, fa un parell d'hiverns. El dia lliscava enmig dels blancs blavosos dels pics nevats.

dijous, 28 de gener de 2010

La carta

Jo també he rebut una carta de Bruno Filipponio. Sembla el títol d’un grup del Facebook, però no ho és.


Fa uns mesos, em va arribar una carta d’Itàlia. Algú que no coneixia em demanava un llibre: “Desidero ardentemente una copia della pubblicazione: El Cardinal (sic) Margarit i l’Europa quatrecentista (Atti, da lei curati).” No negaré que em vaig sentir afalagada per aquest interès tan encès per un llibre meu.


Vam preparar l’enviament amb una carta meva, no podíem frustrar un interès mai vist. Però, abans, vaig cercar a Google el nom de l’autor de l’epístola. El vaig trobar. Havia estat tedoforo, és a dir un dels portadors de la flama olímpica, en els jocs de Roma de 1960. Però, oh sorpresa major! vaig trobar en el website d’una empresa de cremació de Bologna una carta quasi idèntica a la meva. A l’empresa bolonyesa els manifestava el mateix ardor: “Desidero ardentemente una copia della

pubblicazione: La Certosa di Bologna”. A canvi, a mi m’oferia “una delle dispense dell’opera pubblicata alla fine del secolo scorso: Terra (trattato popolare di geografia universale) E’ un caro ricordo di famiglia, ma sono pronto a privarmene pur di avere quanto ho chiesto; accetta lo scambio?”A l’empresa bolonyesa els oferia “il volume del 1828: S. Alfonso de’ Liguori: Opere. E’ un caro ricordo, ma sono pronto a privarmene pur di avere quanto ho chiesto; accetta lo scambio?” Contents ells, publiquen la carta en la seva revista (any 1998! ara digitalitzada), amb aquest comentari: “la richiesta di una copia del Libro sulla Certosa di Bologna da parte di questo Signore ci ha fatto molto pensare; l'interessse per questa opera è notevole.”


Google em va portar també al catàleg dels arxius italians. Hi vaig descobrir que els escriptors Ruggero Jacobi, Emilio Cecchi i Eduardo de Filippo havien rebut una carta del meu corresponsal. Una provenia de l’any 1977 i les altres dues de l’any 1963. Fa quaranta-cinc anys que Bruno Filipponio reuneix llibres de la mateixa industriosa manera!? A correu seguit, em va enviar la meva mateixa carta amb l’afegit “grazie”, repetit tres vegades, i setze pàgines d’un llibre més un mapa. Hi he pogut aprendre alguna cosa sobre la flora i els rius d’Àfrica, al segle XIX.


Un amic italià m’ha confirmat que quasi cada vegada que publica un nou llibre rep una carta del nostre tedoforo. Potser sí que haurem de fer un grup al Facebook.


dimarts, 26 de gener de 2010

El til·ler


Què serà dels til·lers ciutadans? Aquest matí la Rambla de

Girona tenia aquest aspecte. Munts de branques a terra i

til·lers escapçats.





“El nou i el vell i l’ombra suau d’un tell plauen al poeta tant com l’ombra flonja dels tells de la Rambla de la nostra ciutat plau als seus habitants. [...] I a l’hivern, els tells de la Rambla romanen orfes de fulles, només amb la carcassa de les seves branques nues, i, tot esperant dies més bells, observen impàvids el ramblejar amunt i avall, cadenciós i lent, o nerviós i apressat dels transeünts.”


Fragment extret de Mariàngela Vilallonga, Els arbres, Girona 1986.


dissabte, 23 de gener de 2010

Buidor

Hi ha esdeveniments en la vida de cadascú que deixen una petja profunda. A vegades es fa difícil de treure el peu d'aquella petjada i continuar caminant en la superfície.

Aquest bloc ha emmudit després de la mort de la meva mare. Cap qüestió no em semblava prou digna de substituir el text que precedeix aquest. La meva mare no havia deixat un buit insubstituïble, el món era buit. La mort i la vida tenen aquests misteris.

diumenge, 10 de gener de 2010

La meva mare

Àngela Vives, la meva mare, va néixer a Sant Celoni el 21 de novembre de 1919, va morir a Girona el dia 6 de gener de 2010 i és enterrada al cementiri de Llagostera, el nostre poble. El 21 de febrer de 2009 els meus pares havien celebrat 60 anys de matrimoni.

Va estimar molt.

Potser per això el destí va fer que la lectura del dia 8 de gener de la missa del seu enterrament fos la primera epístola de Sant Joan, 4, 7-11.

"Estimats, estimeu-vos mútuament, perquè l'amor ve de Déu, i tot aquell qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor. L'amor de Déu envers nosaltres s'ha manifestat en això: que Déu ha enviat el seu Fill unigènit al món a fi que visquem per ell. En això consisteix l'amor: no som nosaltres qui hem estimat Déu, sinó que és ell qui ha estat el primer d'estimar-nos i ha enviat el seu Fill com a propiciació pels nostres pecats. Estimats, si Déu ens ha estimat tant, també nosaltres hem d'estimar-nos mútuament."

Gràcies, amics, per donar-nos tant d'afecte i tanta calidesa en aquestes hores de dolor.

dimecres, 6 de gener de 2010

El xiprer

"... no voldria acabar aquestes línies, sense evocar un breu poema de Kostís Palamàs, una de les figures més genials de tota la poesia grega i, sens dubte, la més important de la generació de 1880. És un poema intimista, senzill i deliciós, centrat precisament en el xiprer, aquest arbre tan representatiu de la cultura mediterrània:
Enfront, una finestra, i al fons,
el cel, el cel sencer, i res més.
En el centre un xiprer, alt i prim,
que sembla suspès del firmament.
I res més. I tant si el cel està serè, com núvol,
en la fruïció del blau o en la tempesta,
es balanceja sempre igual el xiprer, lentament,
tranquil, desesperat, bell. I res més."

Extret de Mariàngela Vilallonga, Els arbres, Girona 1986.
A partir d'aquest poema de Palamàs, vaig pintar el quadre que il·lustra aquest text l'any 1980.