diumenge, 28 de febrer de 2010

La flor de l’amor

El govern compra el “Tors de Venus” de Maillol i l’instal·la a la plaça interior del nou complex que s’ha rehabilitat a Girona. Es publiquen les cartes d’amor i d'exili entre la poeta Rosa Leveroni i l’historiador Ferran Soldevila. Assumpció Cantalozella novel·la la història de l’amor secret del rei En Jaume. No sé si és la proximitat de la primavera, però darrerament l’amor és també als diaris.


No s’equivocaven els antics quan feien dir a Eros que era el més poderós de tots els déus, més i tot que Zeus, el pare dels déus i dels homes, perquè fins i tot ell cedia a l’amor: Zeus també era un vençut.


La fotografia que il·lustra aquest post amorós és de la flor de l’amor florida al jardí de la infantesa, a Llagostera, és clar, ahir.


dimecres, 24 de febrer de 2010

Viure i escriure

Sembla que l’afirmació del poeta anglès Rupert Brooke (1887-1915): “Només tres coses hi ha al món: una és llegir poesia, una altra és escriure poesia, i la millor de totes és viure poesia” agradava molt a Carles Riba. I sembla que Agustí Bartra començava els seus recitals de poesia amb aquestes mateixes paraules de Brooke. Per a Riba i per a Bartra expressaven, diuen, “una voluntat de puresa poètica”.


Una frase semblant -no sé de qui- havia sentit jo sobre la novel·la: el gènere humà es divideix en tres grups, aquells que llegeixen novel·les, aquells que les escriuen i aquells que les viuen. La fotografia que acompanya aquest post és de l’escultura que reprodueix l’escriptora George Sand (1804-1876), als jardins del Luxembourg a París. La vaig fer a l'inici de la primavera de 2008, mentre em dedicava a fotografiar les reines de França que tant obsessionaren a Mercè Rodoreda, quan vivia allà al costat, a la rue du Cherche Midi. Em plau de recordar George Sand en aquest segon centenari del naixement de Chopin, amb qui va viure una vida de novel·la, ella que també escrivia i llegia novel·les. Com la Rodoreda.


dilluns, 22 de febrer de 2010

La mitologria grega segons Salvador Espriu

Quatre anys abans de morir, el poeta de Sinera publicava un llibre de cent proses breus sota el títol Les roques i el mar, el blau. Una síntesi de mitologia grega i del món d’Espriu, amb la seva tossuda i imprescindible preocupació per la llengua catalana.


Així hi recrea “Eros”: “Apunta i toca. Amb els ulls no li veieu l’arc, el veieu amb l’intel·lecte. Sou platònics, quin remei -i us parlo sense cap propòsit d’ofendre-us ni d’afalagar-vos. El noi té dues classes de sagetes, recordeu-ho. Guardeu-vos, si podeu, de totes dues. És un xicot capriciós i cruel, que es diverteix amb el sofriment de les seves víctimes, amb el dolor dels cossos i de les ànimes dels qui fereix. Segons els òrfics, a l’origen del temps, la nit, fecundada pel vent, va pondre un ou. Aquest cop, no Pulcre Trompel·li, que quedi clar, sinó la nit. D’aquest ou va sortir el perillós fletxer, del qual escapem per anar a sentir, i enfortirem així l’ànim, la melassa, sempre amb aguts que arriben, enllà del galliner, fins al bell mig del xaró, de Madame Butterfly. L’enveja us rosegaria si sabíeu quina veu d’or canta la part de la senyora papallona, i per això no us ho diré.”


A les notes que incorpora al final del volum, Espriu insta al lector “a llegir els grans clàssics de l’antiguitat, i no per una temporadeta, sinó durant tota la seva vida.”


En el vint-i-cinquè aniversari de la mort de Salvador Espriu.

dissabte, 20 de febrer de 2010

Besos de flors


Clementina Arderiu (Barcelona 1889-1976)


Si una dolça feblesa m’escau,

jo diré com em plauen les roses;

si una dolça feblesa m’escau,

jo ho diria si goses no goses.

Com l’infant que ja sap que és petit

i se’n val amb ingènua malícia;

que ara em sento el voler arraulit,

pres tot ell d’un desig de carícia.

I seré una doneta només,

tota plena de planys i de noses,

i quan vingui l’amat amb son bes

li diré com em plauen les roses.



Mercè Devesa (Olot 1909-Barcelona 1988)


Jo besaré el clavell, cada besada

em deixará la boca perfumada...

vos hi trobareu en el somrís,

del llavi meu, una gentil ofrena

un clavell palpitant, amb una mena

d’embriagador encís.


La fotografia curulla de roses que il·lustra aquests poemes la vaig fer a Ginebra l’estiu de 2007, al roserar del Parc La Grange, amb el llac Léman al fons.

dimecres, 17 de febrer de 2010

Àurea i Tutankamon

Només he estat una vegada a Egipte, a la primavera de l’any 1999. Em va impressionar tant que vaig deixar fixades les meves sensacions en l’article, “La fascinació del país de les piràmides”, que va inaugurar la secció “Viatges” a la Revista de Girona. Ho he recordat avui que els diaris aporten noves dades sobre la vida i la mort de Tutankamon, un dels faraons que més ha atret les mirades de tothom, des que Howard Carter va descobrir la seva tomba l’any 1922.


Va coincidir que l’immens tresor de la tomba es podia visitar al Museu d’El Caire, els dies que hi vam ser. També vam poder visitar les mòmies d’uns quants faraons, exposades impúdicament als ulls dels turistes, en una sala refrigerada. Ells que volien preservar la seva intimitat, després de morts, en els més grans monuments funeraris que mai s’hagin construït!


Però jo, al Museu, anava també a la cerca i captura d’un sarcòfag egipci. L’any 1925, la ballarina Àurea de Sarrà actuà a Egipte, primer a Alexandria, en un casino, i després a El Caire davant del rei Fouad i la seva esposa. Acompanyada del mateix Howard Carter visità les tombes de la Vall dels Reis i especialment la de Tutankamon. Àurea va crear un espectacle nou allà, “La favorita de Ramsès”. Se la podia veure ricament abillada dins d’un sarcòfag egipci preciosament pintat i inspirat, deia, en un que hi havia al Museu.


No el vaig trobar enlloc, ai las! tot i que vaig ensenyar a tots els guardes la imatge que acompanya aquest text, presa d'un diari de l'època.


dissabte, 13 de febrer de 2010

La Bíblia a la Gran Via

Una magnòlia ciutadana de fulla lluent ombreja una inscripció llatina en un edifici de la Gran Via de la ciutat de Girona. L’edifici ara allotja una escola de conducció. No sé què devia acollir abans, quan el van construir i van inscriure un versicle, el 22, 1, del llibre dels Proverbis, de l’Antic Testament, al frontó de pedra grisa que culmina la façana.


Aquesta és la transcripció de la inscripció:

MELIVS EST NOMEN BONVM QVAM DIVITIAE MVLTAE

SVPER ARGENTVM ET AVRVM GRATIA BONA


I aquesta és la traducció que en fa la Bíblia catalana interconfessional, en la seva edició de l’any 2001:

És millor bona fama que grans riqueses;

caure en gràcia que plata i or.


Em sembla més fidel a l’original la traducció que en feia l’edició de Bover-Cantera de 1947, a la BAC:

Preferible es el buen nombre a riqueza copiosa;

a la plata y el oro, la buena estima.


Semblant és la traducció que fan els monjos de Montserrat en la seva versió de La Bíblia, que llegeixo en la vuitena edició de l’any 2007:

Bon nom és preferible a grans riqueses;

val més la consideració que la plata i l’or.


Però probablement em quedo amb la traducció de l’edició de Nácar-Colunga de 1959, també a la BAC:

Más que las riquezas vale el buen nombre;

más que la plata y el oro, la buena gracia.


Vaig fer la fotografia de la inscripció fa un parell de setmanes, un lluminós matí de dissabte d’hivern, no com el d’avui.

dilluns, 8 de febrer de 2010

Dels arbres

El bosc, l’arbre, la branca, la fulla. Durant anys, quan aixecava la vista de la taula de treball, a través de la meva finestra el cel apareixia “clapat de fulles, ratllat de branques”, com al Mirall trencat de Mercè Rodoreda.


Avui he trobat aquest petit poema de Jacques Prévert que m’ha fet tornar als arbres, els de paper i els de Romanyà. M’ha agradat de traduir-lo al català.


Quan la vida és un bosc,

cada dia és un arbre

quan la vida és un arbre

cada dia és una branca

quan la vida és una branca

cada dia és una fulla.


L’autor de la fotografia de l’esponerós arbre del pa que il·lustra aquest text és Borja Vilallonga. Lloc: Tahití. Si voleu veure més fotos magnífiques de la Polinèsia i saber més coses de l’arbre del pa, visiteu aquestes entrades de La sastreria de can Vilallonga. No us en penedireu!


dissabte, 6 de febrer de 2010

Llagostera

M’agrada arribar-hi cap al tard per la carretera que ve de Cassà, quan el sol declina. T’hi vas acostant i el poble es retalla davant del decorat de muntanyes blaves de l’Ardenya. Més t’hi acostes, més alterosa esdevé l’església, encimbellada dalt del turó, sobretot quan el sol capvespral n’il·lumina la façana. S’hi posa bé la dama església i li agrada que el sol de la tarda la besi de ple. Ella sosté, sense treva ni descans, el mirinyac de l’absis. És la Ben Plantada que han celebrat poetes i pintors, és la dama església. Al seu redós, com aquella “jocada de colomes” de Rafael Mas, s’hi agombola tot un poble que Josep Pla considerava “d’aspecte benestant i feliç”, amb aquella llum que va robar “el cor i els colors” de l’Enric Marquès.


Hi tinc les arrels, ben enfonsades, a Llagostera.


La fotografia que il·lustra aquest text prové del portal web de l’Ajuntament de Llagostera.

dilluns, 1 de febrer de 2010

U

U de febrer. M’aixeco, em dutxo i vaig a veure les vistes. La deessa blanca és a l’horitzó i m’espera al costat d’un núvol tenyit amb els dits rosats de l’Aurora. Al dessota les muntanyes esvaïdes s’envolen enmig de la boira. Grues, i no són pas del TAV. I els teulats són nevats! He d'encalçar l'instant amb la càmera.


No es pot pas començar malament un dia, una setmana i un mes amb aquestes vistes. Les efemèrides de Girona del dia, del SGDAP de l’Ajuntament de Girona, em fan saber que, un dia com avui de l’any 1963, Girona va enregistrar la quarta nevada des del Nadal de 1962. Any de neus el 63. Prou que ens vam divertir a Llagostera amb tanta neu, les meves amigues i jo.