dimarts, 30 de març de 2010

Primavera


L’arribada de la primavera, el dia del Ram, la Setmana Santa, el meu aniversari, uf, tot de cop. S’amunteguen i s’enfilen, l’un rere l’altre, certs dies assenyalats que em porten records d’altres dies, com en un rosari que no sé quants grans tindrà. Molts dies, agafo la càmera fotogràfica i em poso a fixar en imatges tot el que veig, compulsivament. Hi ha tantes coses per a il·lustrar amb paraules en un post. O potser per no haver-ho d’escriure, però per mantenir-ne la memòria, tanmateix. Recullo notícies dels diaris per fer-ne un post al bloc. Però les notícies deixen de ser actuals i el bloc no s’actualitza. Tinc mandra, em dic. És l’arribada de la primavera que la sang altera, em dic. Faré anys, un any més, em dic. I em dedico a viure. El meu arxiu de fotografies creix, desmesuradament. La meva ment és incapaç de vessar per escrit tantes paraules pensades i no dites. Tot s’acumula. Els missatges als correus, els missatges a les xarxes, els treballs per fer. Més i més, sempre més i més. I tot, de seguida, es fa obsolet i vell. Els arbres es vesteixen de verd tendre, ens fan canviar l’hora i el sol ens acompanya més hores. El 3 d’abril se m’arrapa a la retina com el verd tendre als arbres. Però el verd durarà poc, tendre. I el 3 d’abril s’apressa massa per arribar, un any més. No em vull perdre com floreixen les glicines, però se m’escapen ja els núvols rosacis dels prunus i els narcisos s’endinsen al mirall, fins l’any que ve. “Corren els núvols pel cel. Tot s’encalça corrent.” M’amagaré, novament, darrera les paraules dels poetes, que ja ho han dit tot. I alguns tan ben dit. I me’n vaig a viure la primavera.


Les dues fotografies que il·lustren aquests mots d’avui són del meu arxiu. Vaig trobar aquest 3 d’abril, petrificat des de fa més de dos-cents anys, en el dintell d’una porta a Llagostera, el meu poble. La lleugeresa de les flors de l’altra fotografia serveix de contrast, o no, a la pesantor de la pedra. Són del jardí de la infantesa, també a Llagostera, és clar.

dissabte, 20 de març de 2010

Crema de Sant Josep

Gràcies a tots pels comentaris que ha suscitat al facebook la fotografia que il·lustra el post d’avui.


El meu pare es diu Josep i, des que tinc memòria, a casa meva sempre hem menjat crema de Sant Josep el dia de Sant Josep, el 19 de març. Abans, la feia la meva àvia Angelina, la mare del meu pare. Quan es va morir, el mes de febrer de l’any 1976, la meva mare em va dir si volia fer la crema jo. Em va agradar de ser la continuadora d’aquesta tradició familiar i, des d’aquell any, no he deixat de fer la crema de Sant Josep el dia de Sant Josep, per als meus. Com ahir.


Fèiem la crema una sola vegada a l’any. No recordo ben bé quan va ser que el meu fill, en Borja, enamorat de la crema com és, em va demanar que la fes també el dia del seu aniversari, l’u de maig, i per acabar-me de convèncer em va dir que aquell dia era justament Sant Josep Obrer. Davant d’arguments tan contundents, des de fa uns anys, faig la crema de Sant Josep dues vegades l’any.


Aquí teniu la meva recepta:

9 rovells d’ou

250 grams de sucre

1 litre de llet

1 branca de canyella

50 grams de midó

la pela d’una llimona


Remeno en una cassola els rovells i el sucre, fins que resulta una barreja quasi escumosa. Hi afegeixo tres quarts de litre de llet, la canyella i la llimona. Ho poso al foc. Quan és força calent, hi afegeixo la barreja de la resta de la llet i el midó, tot ben dissolt. Remeno constantment, per tal que no s’enganxi la crema. Trec la crema del foc, abans que es posi a bullir, quan veig que té la consistència adequada, i la vesso en una plata. Espero amb candeletes poder escurar la cassola. És el meu premi!


Mai no hem utilitzat la merenga per acompanyar la crema, tot i que a vegades he aprofitat per fer-ne, amb les clares dels ous.


Ja em direu si us ha agradat. Bon profit!

dijous, 11 de març de 2010

Elegia per a tres xiprers

Eren llargs i prims, perquè eren xiprers mascles. Eren tres, disposats en triangle. Donaven més bellesa, encara, al ja bellíssim claustre de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. El fort vent i el pes de la neu els han vençut. Han estat arrencats de soca-rel. Dos han caigut enmig del claustre, bellament també, malgrat tot, l’un damunt de l’altre, en forma de xeix. L’altre s’ha estimat més d’arrapar-se a la pedra vella i s’ha abraçat als arcs del primer pis del claustre, com si no volgués jeure a terra.


No es pot intentar de tocar la celístia, oblidant d’arrelar-se fortament. Ja ho deia Horaci que el vent sacseja amb més força les torres més altes i els arbres més alts –ell parlava de pins-, i els llamps fereixen els cimals de les muntanyes. Més amunt o més alt, més dura serà la caiguda.


Des del meu despatx, sento la serra mecànica que talla, ara, els xiprers. Serviran per fer llenya o adob. Tornaran a la terra. Com tot.


Un claustre sense xiprers és un claustre mancat. Sort que els arbres són més fàcils de substituir que les persones. I si hi posem un xiprer femella? Potser no pretendrà d'anar tan amunt i s’arrelarà més a fons. Sembla que no són tan fràgils. Ni tan esvelts.


Per sort, el ginkgo continua dempeus.


Les fotografies que il·lustren aquest text són d’avui, 11 de març de 2010. He fet les dues primeres a les 11 del matí i la tercera a les 3 de la tarda.

dimarts, 9 de març de 2010

Volves

Havia viscut la darrera gran nevada a la casa de Romanyà, el desembre de 2001. No vam poder baixar de la muntanya durant dos, o potser tres dies, ja n’he perdut la memòria. Els carrers de les ciutats de seguida brutegen amb la neu. La muntanya no. Veure intacta la primera neu del jardí o trepitjar-la per primera vegada és, era, un gran plaer.


A la fotografia que il·lustra aquest record blanc tot és silenci. S’hi veuen les fulles farcides de neu de la magnòlia, el cotoneaster, la xeringuilla, els geranis de la jardinera, la flor de marbre damunt la taula també de marbre, i una branca del llorer que treu el cap a l'esquerra. Una casa blanca de porticons i persianes blanques coberta de blanc. Les volves d’avui em portaven l’eco dolç d’aquella nevada del 2001.


dilluns, 8 de març de 2010

Conjugar el 8 de març








Jo treballo


Tu treballes


Ella treballa


Nosaltres treballem


Vosaltres treballeu


Elles treballen


L’oli de Georgia O’Keeffe (1887-1986), Abstraction White Rose, de 1927, il·lustra el present d’indicatiu del verb treballar, en femení.

dissabte, 6 de març de 2010

La reina i la serp

Resulta que la reina Elizabeth I d’Anglaterra no tenia una rosa a la mà, sinó una serp eixerida i de cua cargolada, en el famós quadre anònim del segle XVI que la representa i que il·lustra aquest text. I sembla que el rostre de la reina és pintat damunt del retrat d’una altra dona, desconeguda.


És allò de l’aprofitament que ja es donava en el món grec. Fa anys, al museu de Corint vaig poder veure una filera de torsos masculins a l’espera d’un cap. Canviaven tan sovint els polítics que tenien a punt una col·lecció de cossos ja esculpits en marbre, als quals només calia afegir el cap amb els trets del nou governant. D’això se’n diu ser previsor, o estalviar esforços, o maximitzar mínims.


A Girona tenim un bon exemple de la mateixa actuació. Es veu que l’estàtua d’Àlvarez de Castro que senyoreja la nostra plaça francesa particular representa, en realitat, Palafox, l’heroi de Saragossa. L’escultura no va agradar als que l’havien encarregada, però el seu autor es va espavilar i la va vendre a Girona.


Algunes coses no són el que semblen.

dijous, 4 de març de 2010

El deliri d’Horaci

Al mes d’abril va editar Virgili, al mes de maig va editar Horaci. Era l’any 1501, el fet es produïa a Venècia i l’editor era, és clar, el gran Aldo Manuzio. Aquestes dues edicions eren les primeres en format de butxaca que publicava el venecià.


De l’edició horaciana, la Biblioteca Medicea Laurenziana de Florència en conserva un exemplar que va exposar l’any 2007 en la mostra “Animali fantastici”, que vaig tenir la sort de poder visitar. L’exemplar era obert per la pàgina amb la miniatura que il·lustra els primers versos de l’Art poètica d’Horaci.


La mateixa biblioteca conserva un manuscrit del segle XII que conté una col·lecció d’obres horacianes. També s’exposava a la mostra la pàgina amb la figura que il·lustra els mateixos cinc versos.


Horaci descriu així aquesta criatura fantàstica: “Si un pintor volgués unir a un cap humà un coll de cavall i vestir amb variades plomes els membres reunits d’ací i d’allà, de manera que el que era de bon començament una dona bella acabés en un peix lletjament negre, convidats a veure això, us aguantaríeu el riure, amics?”


La figura, que Horaci crea -i considera quasi de deliri-, li serveix per posar límits al principi “als pintors i als poetes els ha estat donada la mateixa potestat de gosar fer sempre el que vulguin”. L’estètica clàssica no podia admetre la creativitat sense límits, o fora dels límits de la raó.


Les dues delicioses imatges exposades a Florència mostren la variada creativitat dels il·lustradors.

Vet aquí la interpretació que en va fer Eugeni d’Ors, al seu Glossari: “Que l’ombra augusta del pare Horaci em perdoni; però jo he sospitat sempre, d’ençà de la meva primera lectura, que aquell famós començ de l’Epístola als Pisons no era gaire just. Amb parts diverses de dona, de cavall i de peix pot, em penso, un artista, que sigui un bon artista, fer quelcom que, no solament no faci riure, més que complagui el més depurat bon gust.”


L’estètica havia canviat.

dimarts, 2 de març de 2010

Memòria de Joan Maragall

Benvingut l’Any Maragall 2010-2011, que s’inaugura avui per a commemorar el 150 aniversari del naixement i el centenari de la mort de Joan Maragall (10 d’octubre de 1860-20 de desembre de 1911).


Si penso en Joan Maragall em ve immediatament a la memòria el seu Cant espiritual. Me’l recitava Carme Manrubia, l’amiga de Mercè Rodoreda, tot passejant per Romanyà de la Selva, de casa seva a casa meva. Era l’any 1984. Acabàvem de comprar El Senyal Vell. M’estremeixen sempre aquests versos, com aleshores.


si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà'ls cercant un altre
com?
si per mi com aquest no n'hi haurà cap!

I em són ben presents, perquè em fascinen, aquells altres dos versos, inici i final d’un bellíssim poema que Maragall escriví a Cauterets, el 26 de juliol de l’any 1911:


Nodreix l’amor de pensaments i absència

i així traurà meravellosa flor.


La fotografia que il·lustra aquest record de Joan Maragall és de David Prats i pertany a l’itinerari literari de la “Ruta del Ter”. S’hi pot veure el monòlit amb el text de La vaca cega de Maragall, que s’aixeca a la font del Covilar de Sant Joan de les Abadesses.