dilluns, 31 d’octubre de 2011

Cels de fires

La branca de magnòlia i el núvol de Magritte, a la finestra. 
Gira la nòria i el sol encén el tronc dels plàtans, a l’hora de la posta.


Vaig fer les fotografies l’endemà de Sant Narcís, per fires, a Girona. 

diumenge, 30 d’octubre de 2011

Vistes de Madrid

 Limpia, fija y da esplendor.
Violetas imperiales.

Vaig fer les fotografies el dia 19 d’octubre.

divendres, 28 d’octubre de 2011

La paraula viva a Alcoi

Arrapats a la pedra aèria de la Plaça de Dins d’Alcoi aquests dos coloms blancs festejaven, a cor què vols, aliens a les mirades que la Secció Filològica (quasi en ple) passejava per les arcades del noucents. No ens feien cas. Ben altrament de la sala plena a vessar del dia abans a la Sala de Graus de la Universitat Politècnica, quan van ressonar aquells versos de Joan Maragall de l’any 1907: 

Mira al teu camp i et sentiràs potenta,
mira’t al mar i t’hi veuràs bonica.
Escolta de la part de Catalunya
i sentiràs una gran veu que et crida
amb la parla que és ta mateixa parla,
més eixuta pro molt amorosida.

L’any de la paraula viva havia arribat a Alcoi, i a València. Era el dia 21 d’octubre, quan vaig fer la fotografia.

dimecres, 26 d’octubre de 2011

Sagarra i l’IEC

Demà, l’Institut d’Estudis Catalans homenatjarà Josep Maria de Sagarra, de qui enguany es commemora el cinquantè aniversari de la mort. L’any 1942, Sagarra va ingressar com a membre numerari de la Secció Filològica de l’Institut i en va ser president des de 1959 fins a 1961. 
Deu anys abans, el 14 d’abril de 1932, va publicar a la seva columna “L’aperitiu” de Mirador, l’article “L’Institut d’Estudis Catalans”. N’extrec aquest fragment: “La Secció Filològica era la més olla; la presidia mossèn Antoni Maria Alcover, que encara no s’havia barallat amb el país i encara guardava aquella famosa “calaixera” que va donar tant a parlar. Mossèn Alcover era un personatge popular, gras i anacrònic; el seu cap -ell en deia “es carabassot”- semblava que hagués madurat entre les faves, els ametllers i les taronges. A la Secció Filològica, Josep Carner i mossèn Clascar hi donaven un gran to. Carner vivia la seva indumentària poètica més alarmant i l’època més fresca de facècies i acudits. Mossèn Clascar, amb els seus maxil·lars rurals i el nas una mica esclafat dintre del qual es vellutaven les sonoritats de la seva veu, contestava amb un realisme bíblic les agressions alambinades de Josep Carner. La Secció Filològica tenia un aire clericalíssim, de menjador de rector de fora; Pompeu Fabra era la nota més laica i més britànica del conjunt. Les reunions sempre acavaben menjant llaminadures i en Carner no es treia mai aquell gran puràs de la boca, només que per engolir un carquinyoli.”
De tots els membres esmentats, només vivien Carner i Fabra, quan Sagarra va entrar a la Secció Filològica. Vaig fer la fotografia del rellotge de l’Institut, a mitja tarda d’un dia de gener d’aquest any.

diumenge, 23 d’octubre de 2011

Va, pensiero...

Girava més de pressa el món aquest dies passats. I jo girava amb ell. La no rutina m’ha allunyat del bloc i de les xarxes socials. I ara em costa de tornar-hi. Massa coses per dir. Massa coses no dites. Al cap i a la fi, escriure en el bloc també forma part de la rutina. Com puc resumir dies, fotos, esdeveniments, vida? És el que se’m fa difícil. Si no m’hi poso, cada vegada em costarà una mica més de tornar-hi. Vet aquí que aquest post no dirà res, perquè a la seva autora se li acumulen les imatges i les paraules, els llocs i les persones. No és la primera vegada que li passa. Podria identificar uns quants posts, al llarg d’aquests anys, que serveixen d’enllaç entre un abans i un després. Així és que triaré un record, un lloc, un moment, per retornar al bloc: els cors de Nabucco de Verdi, a la Metropolitan Opera de New York, dissabte 15 d’octubre, a les 20.30, nel mezzo del cammin d’aquests dies. La fotografia, però, és d’un parell d’hores abans, amb el sol de biaix, a Riverside Park.

Va, pensiero, sull’ali dorate,
Va, ti posa sui clivi, sui colli
Ove olezzano tepide e molli
L’aure dolci del suolo natal!

dimarts, 18 d’octubre de 2011

La missió del poeta

El sagrat Orfeu, oracle dels déus, tragué els homes de les boscúries i dels escampaments de sang i d’una vianda abominable: per això fou dit que ell amansia els tigres i els rabiosos lleons; i també fou dit d’Amfion, fundador de l’acròpolis de Tebes, que amb el so de la seva lira, commovia els penyals i se’ls enduia allà on volia, esclaus de la dolçor del seu càntic. Temps era temps, la poesia tingué la sàvia missió de discernir del privat el públic, i el sagrat del profà, d’assenyalar els drets dels marits, d’apartar dels errants concubinatges, de bastir ciutats i de gravar lleis en fusta. Així advingueren molta honor i fama als poetes divins i a llurs poemes. I després d’aquests, l’insigne Homer i Tirteu concitaren amb llurs versos els mascles cors a les marcials conteses. En versos foren dits tots els oracles, i hi fou dictada la norma de la vida; i amb els càntics pieris hom sol·licità la privadesa dels reis, i a la fi fou trobat el joc escènic, que era el terme de les llargues feines del camp: per tot això, no et sigui motiu d’empegueïment festejar la Musa destra a sonar la lira, ni el cantor Apol·ló.”

Vet aquí la missió civilitzadora del poeta, segons Horaci, al segle I abans de Crist, en la traducció de Llorenç Riber per a la Fundació Bernat Metge, de l’any 1927. 

Vaig fotografiar l’escultura de la fotografia dissabte passat a la Metropolitan Opera de New York.

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Walking in Central Park

Woman I can hardly express, 
My mixed emotion at my thoughtlessness, 
After all I’m forever in your debt, 
And woman I will try express, 
My inner feelings and thankfullness, 
For showing me the meaning of succsess, 
oooh well, well, 
Woman I know you understand 
The little child inside the man, 
Please remember my life is in your hands, 
And woman hold me close to your heart, 
However, distant don’t keep us apart, 
After all it is written in the stars, 
oooh well, well, 
Woman please let me explain, 
I never mean(t) to cause you sorrow or pain, 
So let me tell you again and again and again, 
I love you (yeah, yeah) now and forever... 

divendres, 14 d’octubre de 2011

Autumn in New York

Autumn in New York
Why does it seem so inviting
Autumn in New York
It spells the thrill of first-knighting

Glittering crowds and shimmering clouds
In canyons of steel
They’re making me feel  
I’m home

It’s autumn in New York
That brings the promise of new love
Autumn in New York
Is often mingled with pain

Dreamers with empty hands
They sigh for exotic lands
It’s autumn in New York
It’s good to live it again

Autumn in New York
The gleaming rooftops at sundown
Autumn in New York
It lifts you up when you’re rundown
Jaded roués and gay divorcés
Who lunch at the Ritz
Will tell you that
It’s divine
This autumn in New York
Transforms the slums into Mayfair
Autumn in New York
You’ll need no castles in Spain

Lovers that bless the dark
On benches in Central Park
It’s autumn in New York
It’s good to live it again.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

I’m going

Moon River, wider than a mile,
I’m crossing you in style some day.
Oh, dream maker, you heart breaker,
wherever you’re going I’m going your way.

Two drifters off to see the world.
There’s such a lot of world to see.
We’re after the same rainbow’s end-
waiting ‘round the bend,
my huckleberry friend,
Moon River and me.

dimarts, 11 d’octubre de 2011

El llatí i la química

Em meravellen algunes coses que abans em semblaven naturals. Ara veig una dualitat sorprenent. Jo veig en ella dues dones. Una és la professora de llatí, una matèria que a ella l’apassionava i que jo havia considerat al començament una mica femenina. Després, quan vaig veure que participava en congressos i que la filologia també era una ciència, vaig prendre una actitud de respecte i fins i tot vaig capgirar els conceptes. Vaig arribar a considerar la química com un saber finit, que es transmet i es rep tot sencer en un sol bloc. I les llengües clàssiques em van semblar una carrera que dura tota la vida. Ja sé que no és així, però la química que vaig estudiar ha estat per a mi suficient i definitiva. M’he posat al dia d’una manera natural i només en aquells aspectes que la feina m’exigeix. Quan vaig deixar la universitat, vaig acabar els estudis per sempre, com un període perfectament delimitat i acabat. El fet que ella no l’hagués deixada mai, li donava als meus ulls un aire de provisionalitat, d’adolescència permanent, com qui encara està en període de formació. Veure-la treballar a casa em feia l’efecte de l’estudiant que fa els deures.”
Fragment extret de la novel·la de Ramon Solsona, Les hores detingudes, publicada l’any 1993. Vaig fer la fotografia a Roma, el mes de maig passat.

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Apple

El fruit de la pomera ha estat un dels més preuats i un dels més famosos des de l’antiguitat. Una poma va donar la primera dona, Eva, al primer home, Adam, el seu company al jardí de l’Edèn, el paradís terrenal que tots vam perdre quan Adam va clavar les seves dents en el fruit saborós. 
Una altra poma va ser la causa remota d’una de les guerres de més anomenada de l’antiguitat, la guerra de Troia. Una poma d’or que portava la inscripció “per a la més bella” fou llençada sobre la taula dels déus de l’Olimp durant el banquet de noces de Tetis i Peleu, els pares d’Aquil·les, per Èride, la deessa de la discòrdia, perquè no havia estat convidada a l’àpat nupcial. 
El dotzè treball d’Hèrcules va consistir a portar a Euristeu unes pomes d’or que la deessa Gea havia regalat a Hera el dia del seu casament. Hera havia plantat les pomes en un jardí situat a la zona més occidental de la terra, protegit per les nimfes dites Hespèrides i per Ladó, un dragó de cent caps.
També eren d’or les pomes que Afrodita, la deessa dels bells braços, va regalar a Melanió, també dit Hipòmenes, pretendent d’Atalanta, una de les poques dones que havia format part de l’expedició dels Argonautes. Gràcies a les pomes, Melanió la va vèncer en la cursa i es va poder casar amb ella. 
Vaig fer la fotografia de la poma més famosa dels nostres dies des de dins de la botiga de Broadway, al costat del Lincoln Center, a New York, el passat 26 d’abril.

divendres, 7 d’octubre de 2011

Pregària a l’Acròpolis

La Pregària a l’Acròpolis és, en el seu origen, un dels capítols dels Records d’infantesa i joventut que Ernest Renan va publicar l’any 1883, en el qual evoca el viatge que va fer a Grècia l’any 1865. “El món només serà salvat si retorna a tu, si repudia els seus lligams bàrbars” li diu Renan a la dea de l’acròpolis. He traduït el primer i el darrer paràgraf de l’obra, ara que Grècia ha de lluitar contra l’ofec.

“Oh noblesa! Oh bellesa simple i vertadera! el teu culte, deessa, significa raó i saviesa, el teu temple és una lliçó eterna de consciència i de sinceritat, jo arribo tard al llindar dels teus misteris; aporto al teu altar molts remordiments. Per trobar-te, m’han calgut recerques infinites. La iniciació que conferies a l’atenenc naixent amb un somriure, jo l’he conquerida a força de reflexions, al preu de llargs esforços. 
[...]
Un immens riu d’oblit ens emmena vers una gorga sense nom. Oh Abisme, ets el Déu únic. Les llàgrimes de tots els pobles són vertaderes llàgrimes; els somnis de tots els savis contenen una part de veritat. Aquí baix no hi ha res més que símbol i somni. Els déus passen com els homes, no seria pas bo que fossin eterns. La fe que hem tingut no ha de ser mai una cadena. Estem en paus amb ella quan l’hem curosament embolicada amb el sudari de porpra on dormen els déus morts.”

La il·lustració de Serge de Solomko pertany a l’edició de París de l’any 1920.

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Rilke i Kavafis, en diàleg

Rilke va néixer l’any 1875, a Praga, i va morir a Suïssa l’any 1926, amb només 51 anys d’edat. Kavafis havia nascut l’any 1863 a Alexandria, on va morir el mateix dia que havia nascut, setanta anys més tard. Es podien haver conegut. 

Avui, a les vuit del vespre, dialogaran a la Casa de Cultura de Girona, en català, com ho fan ara en aquest post, a la manera de Coridó i Tirsis, en versos alterns, com els agrada a les muses.

Diu el Kavafis traslladat per Eusebi Ayensa: 

Al teu costat tot ho trobo dolç, i em somriu,
i en el mirall dels teus ulls s’hi reflecteix la joia.
Ets la meva llum, i encara no t’he dit ni la meitat
de tot el que aclapara el meu cor enamorat
i que als meus llavis s’amuntega amb una sola mirada teva.
No em parlis si no vols, no em diguis seductores
paraules d’amor i admiració. Em basta que estiguis a prop
per dir-te com et desitjo, per tocar-te i per respirar
la mateixa fresca del matí que respires tu,
o, si trobes això exagerat, per mirar-te i prou.
I respon Rilke en la meva versió catalana:

No són pas records
els que, en mi, et mantenen;
tu tampoc no ets meva
per la força d’un bell desig.
El que et fa present,
és la marrada ardent
que una tendresa lenta
descriu en la meva pròpia sang.
No tinc necessitat
de veure’t aparèixer;
n’he tingut prou amb néixer
per perdre’t una mica menys.

Veia el cel de la fotografia, des del meu estudi, el dia 18 de setembre passat.

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Àurea de Sarrà: una Demèter catalana al Partenó

La darrera vegada que vaig parlar d’Àurea de Sarrà va ser al Museu de la Ciutat d’Atenes. Ho tornaré a fer dimarts que ve, dia 4 d'octubre, a les 7 de la tarda, dins del cicle de conferències Catalunya a Grècia / Grècia a Catalunya que ha organitzat Eusebi Ayensa a CaixaForum Girona. 
Vaig saber de l’existència d’Àurea ja fa uns quants anys. Em va seduir una petita fotografia d’una gran enciclopèdia, que els fats em van fer trobar un dia, quan estava capficada a la cerca de no sé quina dada vital per a no sé quin treball importantíssim (o això considerava jo en el moment d’elaboració de la meva tesi doctoral).
En la fotografia es veia una dona vestida amb un pèplum preciós i calçada amb unes sandàlies de cuir; una diadema cenyia el seu cap i innombrables braçalets s’arrapaven als seus braços. Estava en una posició de dansa enmig de l’escenari del teatre de Dionís, al peu de l’Acròpolis d’Atenes. Es deia Àurea de Sarrà, havia nascut a Barcelona quasi al tombant del segle passat i, després d’haver ballat en escenaris de mig món, havia mort a Arenys d’Empordà. Era, vaig pensar, la Isadora Duncan catalana. 
Ja no me la vaig poder treure mai més del cap. N’he resseguit les seves petjades per mig món. Em va apassionar la seva vida apassionada i apassionant, amb un punt d’ingenuïtat que me l’acostava humanament. He parlat d’ella, he escrit d’ella, va passar a ser de la família, com els llibres, com els arbres del jardí. 
El títol del post és el de la conferència de dimarts. La fotografia que l’il·lustra és la de la fascinació primera. Ara, la tinc a casa.

dissabte, 1 d’octubre de 2011

Josep Maria de Sagarra a la Polinèsia

El dia 27 de setembre va fer cinquanta anys que va morir Josep Maria de Sagarra. Vet aquí un fragment d’un dels poemes del seu fascinant recull Entre l’Equador i els tròpics, publicat l’any 1947 i resultat del seu viatge de noces a la Polinèsia durant set mesos entre 1936 i 1937. El poema i el quadre de Joan Abelló que l’il·lustra van formar part de l’exposició “Abelló a la Polinèsia, amb textos d’Aurora Bertrana i Josep Maria de Sagarra”, que es va poder veure al Museu Abelló de Mollet del Vallès, l’any 2007. Podeu veure el catàleg amb tots els textos en aquest enllaç.
T’havia somniat quan era infant,
i passava llatí i geografia,
i em fregava el desig, de tant en tant,
la líquida i dispersa Oceania.
T’imaginava molt enllà dels mars,
bogeria de lliris i palmeres,
i ocells del Paradís, i cassoars,
i tempestat de pells i cabelleres. 
[...]
Havia somniat tant el teu nom,
oh, líquida i dispersa Oceania,
que em deia: no sé quan i no sé com,
però estic cert que ens trobarem un dia.
I el dia ja ha arribat, ja em tens aquí,
i potser per ser cosa desitjada,
esponja de cristall de Tahití,
m’has dut tot el cristall a la mirada.