dissabte, 24 de novembre de 2012

Pseudònims arcàdics

Ja coneixeu la meva fascinació per les llistes. Vet aquí la imaginació dels poetes de la Renaixença a l’hora de posar-se un pseudònim. Cal un lloc identificable, preferentment un riu, i un substantiu relacionat amb la música. A partir d’aquí, tot és possible. Aquí teniu un catàleg de pseudònims de poetes, més o menys inspirats, amb els noms dels autors al costat, ordenats cronològicament segons data de naixement:

Lo Tamboriner del Fluvià: Pau Estorch i Siqués (1805-1870) 
Lo Flabioler del Ter: Andreu Pastells i Taberner (1811-1896) 
Lo Trobador del Túria: Vicent Boix i Ricarte (1813-1880)
Lo Gaiter del Llobregat: Joaquim Rubió i Ors (1818-1899)
Lo Trobador del Penedès: Manuel Milà i Fontanals (1818-1884) 
Lo Coblejador de Montcada: Antoni de Bofarull i de Brocà (1821-1892)
Lo Trobador de Montserrat: Víctor Balaguer (1824-1901)
Lo Cantor del Francolí: Francesc Morera i Valls (1826-1886)
Lo Joglar de Mallorca: Jeroni Rosselló i Ribera (1827-1902) 
Lo Cançoner de Vilatort: Francesc Muns i Castellet (1833-1894) 
Lo Cantor del Ter: Albert de Quintana i Combis (1834-1907) 
Lo Timbaler del Besòs: Eusebi Pascual i Casas (1837-1883)
Lo Trobador de l’Onyar: Enric Claudi Girbal (1839-1896)
Lo Trobador del Montseny: Francesc Pelai Briz (1839-1889)
Lo Cantor d’Egara: Pere Antoni Ventalló i Vintró (1847-1913)
Lo Trobador mallorquí: Josep Taronjí i Cortès (1847-1890)
L’Almogàver del Montseny: Josep Subirana i Vila (?-1870)

Com a colofó, us porto aquests mots que Lluís Nicolau d’Olwer va escriure lany 1958 a Caliu: “Obra en els seus inicis d’erudits i de romàntics, patriotes més fervents que no poetes inspirats, la Renaixença es desplegava en un ambient encongit de trobadorisme convencional i d’arcàdia estantissa.” 

El quadre del nord-americà Thomas Eakins (1844-1916) que il·lustra el post d’avui es titula Arcàdia, va ser pintat pels volts de l’any 1883 i es conserva al Metropolitan Museum de New York.

diumenge, 18 de novembre de 2012

De passions i altres foteses

N’hi ha que viuen passions turques; n’hi ha que són avars del seu temps i s’allunyen de les passions, turques o romanes, tant li fa; n’hi ha que viuen passions efímeres; n’hi ha que cerquen amor en la passió; n’hi ha que tanquen els ulls per reviure passions nostàlgiques; n’hi ha que obren el cor per trobar-hi passions noves. Sigui com sigui, lector d’aquest post, accepta durant una estona la invitació d’aquesta cançó i tanca els ulls. Tanca els ulls, mira la lluna com cau, o es bressola; tanca els ulls, mira el sol com s’esmuny, o remunta; tanca els ulls, mira com un rostre s’esvaeix, i un altre es dibuixa; tanca els ulls, mira com l’hora s’emporta el desig, o el retorna; què faràs del teu dia i què quedarà d’aquests amors que ja no vius? Obre els ulls. I viu. This is divine. No l’esperis assegut la vida, com les dones, infinites, del quadre de Paul Delvaux que il·lustra el post d’avui.

diumenge, 11 de novembre de 2012

Enamorament oracular

Durant tot el dia va cantussejar Que reste-t-il de nos amours, contenta. No sabia perquè se li havia fixat a la ment aquella cançó. Però, al vespre, ell li va dir que necessitava un descans, de la seva relació volia dir. Aleshores ella va saber que el seu dedins, oracular sempre, ja li ho havia predit durant tot el dia. Ella va callar i va pensar que ja descansaria quan fos morta. Després se li va enganxar una altra cançó, també francesa. I encara la cantusseja; i fila, com l’aranya de la fotografia, que vaig atrapar al jardí de Llagostera el dia 23 d’octubre passat.